LA PILOTA VALENCIANA
Aielo de Malferit, el meu poble, sempre ha sigut bressol d’una
gran afició per la pilota valenciana, així ho corrobora el conjunt de
pilotaris, dels quals un d’ells va arribar a l’elit professional per un temps,
que vàrem tenir en el passat i l’actual “cantera”, que el dia d’avui, 2 de
novembre del 2020, es troba activa malgrat les circumstàncies provocades per la
COVID-19.
Perquè un poble com Aielo de Malferit, descrit per Josep Moll
(2015) com un poble de carrers amples i rectilinis, mantinga l’afició i
adopte una trajectòria “in crescendo” respecte a la pilota valenciana, és
necessària, a banda de carrers amples i rectilinis, la construcció d’un trinquet. I contant-te la
història de la seua construcció, inicie aquesta segona tasca.
És important destacar que, segons la història que em conta la meua
àvia, als anys 80 al poble no es jugava a pilota valenciana al carrer i el
trinquet es trobava tancat. Per corroborar aquest fet, atenent allò que diu Mª Angeles
Belda, cronista d’Aielo de Malferit, qui va escriure al tradicional llibre de
festes un xicotet article respecte a la pràctica de la pilota al poble... ““...en nuestro pueblo desde muy antiguo, los que no
son demasiados viejos, recordarán aquellas partidas que se organizaban de
PELOTA A MANO, en la calle de San Lorenzo, los domingos de buen tiempo, y a
veces en el Camí Ample....eran partidas en que sólo asistían los hombres, pues
las mujeres no aparecían jamás...los hombres jugaban fuerte...eran hábiles y
robustos...los jueces eran los marchaors. Lo que no existía entonces en Ayelo
era un trinquete.” (Desgraciadament, l'article denota un fort component
mascliste, propi d’aquells temps)
Segons Mª Angeles Belda, el trinquet d’Aielo s’inicia l’any
1953, per empenta de la parròquia del
poble, en aquell temps el rector era Juan Sanchis Requena. A l’abril del mateix
any, exactament el 10 d’abril del 1953, l’arquebisbat de València, dóna permís
per construir un conjunt parroquial per fornir educació i esbarjo. En aquell
solar facilitat i autoritzat per l’arquebisbat, anava a edificar-se una
biblioteca municipal, una escola, un auditori o saló d’actes i, un trinquet
reglamentari de pilota. Per fi, Aielo de Malferit comptaria amb un trinquet, i
així va ser, un mes després d’aquell acord, es posa la primera pedra del que
seria, avui en dia, el trinquet d’Aielo. A continuació adjunte una imatge
d’aquell moment tan especial per al poble de la Vall d’Albaida:
Primera pedra
Trinquet d'Aielo 1953. Fotografia: Aielo de Malferit. Imatges de Vidal
I un altre fet a destacar, és que tota la gent del poble va
col·laborar en la construcció d’aquell triquet, tots recorden l’esforç que
varen fer i les aportacions amb caràcter altruista (diferents horaris per
obrar, donatius, materials...). D’aquella forma va ser com, un grapat d’anys
després, Aielo de Malferit tenia el seu propi trinquet. Com a dada subjectiva
per part meua, he de dir que el trinquet actualment es troba al centre del
poble, en aquell temps desconec quina era la ubicació, però, amb l’evolució del
poble aquest té una molt bona localització. Per cert, adjunte una altra
fotografia on pots observar, com la gent d’Aielo treballava en la seua
construcció:
La gent col·laborant en la construcció del Trinquet d'Aielo. Fotografia: Aielo de Malferit. Imatges de Vidal
I, una vegada les quatre parets del trinquet estaven construïdes, va començar a rebre gent disposada a jugar i incorporar-se al món de la pilota valenciana. Ens trobem en els anys 90, i ràpidament, eixiren joves promeses com Canana o Vidal, aquest últim, tio meu, però d’entre elles hi havia 3 germans que destacaven per damunt de tots, eren els Leandros I, II i III. Aquestos tres germans explotaren, esportivament parlant, i tingueren molt d’èxit entre els anys 1999 i 2003, on van aconseguir ser campions de la Comunitat Valenciana de raspall. Aquest títol l’aconseguiren 3 vegades, dues d’elles de forma consecutiva. La primera vegada fou en l’any 1999 contra l’equip de Polinyà; al 2000 no pogueren repetir el títol i desconec quin va ser el motiu, però els següents dos anys (2001 i 2002) aconseguiren de nou aquell títol, primerament contra el Xeraco i després davant l’equip de La Valldigna. Més endavant reprendre’m aquesta tasca amb un dels germans Leandros, però, abans vull anomenar un conjunt de pilotaris aieloners, coneguts pel seu nom i que varen vivenciar la pilota al poble en el segle XX: el Gallinero, els germans Guitarró, els germans Batalla, Patxoli, els Lluentins, els Puntxa, els Bala, Tabaquera, els germans Onze Bollos... i, actualment, conec a la gran majoria d’aquestes famílies, potser siga perquè els malnoms dels pobles mai es perden. Com a verificació d’aquestos pilotaris coneguts, adjunte la següent fotografia:
Una altra prova de l’afició per la pilota valenciana a Aielo la
trobem a continuació. Tres de juny de 1984, al trinquet municipal del poble té
lloc la final del Campionat Escolar en categoria aleví, en la modalitat de
raspall. Els dos equips que varen arribar a aquesta última fase del Campionat
varen ser l’equip de Llutxent, i l’equip local, aquest estava format per Vicent
Juan Domenech, Josep Maria Belda i Federic Barber Rodriguez. Personalment, no
els conec, doncs ara mateixa tindran uns 50 anys, però, el meu pare sí que ha
tingut una relació amb ells i, inclús m’ha dit que amb Josep va arribar a
jugar, però no a pilota, a futbol. Seguint amb aquest esdeveniment, cal
destacar que els campions varen ser els que jugaven a casa, encara que, he
llegit que ambdós equips varen fer una gran partida inclús els dos equips varen
igualar en l’últim tanteig. Tot i que actualment, malgrat la COVID, hi ha
restriccions quant al públic, aquella partida va comptar amb una gran presència
d’espectadors, i aquests van corroborar amb els seus aplaudiments la brillant
actuació en cada un dels punts jugats. Entre els espectadors, es trobava el Sr.
President de la federació, qui al veure en aquella partida un gran nivell entre
els jugadors, va convidar a aquests a què repetiren el mateix partit, a mode de
revenja, el cap de setmana següent al trinquet situat en la població de
l’Eliana. A continuació, compartisc una
imatge d’aquell gran dia al trinquet d’Aielo:
Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic de la Biblioteca Municipal
“Dega Ortiz i Sanz” d’Aielo de Malferit.
Com podeu veure, fins i tot hi havia una reportadora i un
periodista, per tant, puc deduir que aquella partida fou “retransmitida”,
i existirà una cinta d’aquesta.
Deixant de banda la “història” de la pilota valenciana a Aielo, i parlant
un poc de temps més recents, he de parlar-te d’un esdeveniment que va acollir
el poble l’any 2015. Es tracta de les Finals del Campionat Mancomunitat de
Municipis de la Vall d’Albaida al trinquet municipal. De fet, podeu veure el
cartell, on apareix el millor pilotari que Aielo ha tingut al llarg de la seua història,
Leandro, que feia honor a aquesta
competició:
Va ser una competició on participaren totes les edats, des de els més menuts (els prebenjamins) fins a la 2a Categoria. El dissabte a les 10 hores es va donar l’inici a aquesta competició, els aficionats van omplir el trinquet durant el cap de setmana i varen poder disfrutar de grans pilotaris com Leandro III i Leandro II. Finalment, comentar que, pel que fa a l’equip cadet, són amics meus, i actualment, puc dir que Edu Gaya està consolidat com un esportista d’elit de la modalitat. Aquesta competició deixa constància del fet que no fa molt, a Aielo hi havia una gran tradició per la pilota, a més a més, també vull destacar que, tots els anys, durant la setmana de festa, un dels actes culturals i tradicionals és la partida de raspall.
Ara és el torn de parlar sobre el millor pilotari aieloner de la
història, Leandro. Va nàixer l’any 1981, jugava de mitger, i va ser un dels
millors pilotaris durant una època. Es va mantenir uns 20 anys com a pilotari
professional i la seua modalitat era el raspall. Pel que respecta al seu
palmarès, trobem, segons PilotaVeu, que va aconseguir 7 vegades guanyar el
campionat corresponent que jugava i 5 vegades quedar subcampió. Malauradament,
no he trobat el nom d’aquestos campionats i on es varen celebrar, però,
anteriorment sí que he anomenat alguns d’ells. Aquest era Leandro:
Imatge extreta de PilotaViu
Personalment, desconeixia que a Aielo vàrem tindre un dels millors
pilotaris de la Comunitat, tant de bo, en un futur, tenir de nou un altre Leandro
al poble. I, l’única forma que hi ha per tenir a la localitat bons pilotaris és
treballant la “cantera” que actualment hi ha, amb motivació, ganes i entusiasme,
per aconseguir-ho, crec que s’hauria de valorar més el meravellós trinquet que
tenim i apostar fermament per la pilota.
Ací deixe un xicotet vídeo, molt interessant, on pilotaris com
Waldo o Moro, parlen molt bé de Leandro i mostren quins eren els seus punts
forts. A més a més, també s’analitza de forma detallada la seua forma de jugar
i el seu recorregut pel món de la pilota. Al vídeo, també apareix una partida
en homenatge a Leandro, disputada en el trinquet El Zurdo, a Gandía.
https://www.youtube.com/watch?v=6IkQzlnVfmc VIDEO
I fins ací tot allò que m’ha paregut interessant de la pilota
valenciana al meu poble, com podeu vore, a Aielo de Malferit, la pilota va
tindre un vertader protagonisme, a més a més, ha sigut un poble amb pilotaris
de gran nivell i on l’afició per la pilota continua viva. Finalment, vos deixe
un poema, escrit per Felix Llopis Bella, extret del llibre de festes de l’any
1984 de l’article “La pilota valenciana”:
En relació amb les preguntes proposades en aquesta tasca, realitzaré una reflexió
sobre elles. Abans de tot, he de dir que hi ha una gran diferencia entre els
jocs als quals jugaven els nostres iaios i pares, amb els que actualment juguem
nosaltres. Principalment, una de les diferències més clares recau sobre el lloc
on es duia a la pràctica aquestos jocs, doncs els nostres iaios i pares ho
feien al carrer i nosaltres o bé disposem d’una instal·lació adaptada o fem ús
dels parcs. A mode d’exemple, un dels
jocs tradicionals practicats pels meus pares era el clàssic “Xurro, mitjamanga
mangotero”, on, bàsicament els participants havien de fer una espècie de muntanya
humana, era un joc on únicament es necessitava una paret i ganes de jugar, en
canvi, un joc propi del meu poble al qual tots els joves vàrem jugar consistia a
saltar des dels columbins i veure qui arribava més lluny, com si fóra el salt de
longitud de l’atletisme. Bàsicament, abans dubte de l’existència de parcs i
molt menys del fet que en ells hi haguera columbins, tobogans...
A més a més, la tecnologia o l’avanç de la societat, també ha modificat els
jocs d’abans i els actuals, per exemple, ara trobem jocs on objectes com
frisbees, pilotes de mil formes com indiakes, són necessaris per jugar i existeixen
jocs tan moderns com el spikeball, . Això si, hi ha jocs que crec que poden
considerar-se com jocs universals i que tant abans com ara la seua pràctica
continua, per exemple saltar a la corda. És un joc que tant els meus iaios, com
els meus pares i com jo hem jugat més d’una vegada.
Una altra diferencia que podem trobar és el fet d’utilitzar certs objectes
per a jugar, de forma més clara, abans els jocs eren molt simples i rarament es
necessitaven materials, ara en canvi, la gran quantitat de joc necessiten
materials (pilotes, cèrcols, xarxes...). En fi, els jocs pareix que van
evolucionant de forma molt ràpida, i estic segur, que encara ho faran més, per
tant, és complicat traçar una línia que diferencie els jocs d’abans i els
actuals, però, per mullar-me, jo diria que a partir dels anys de bonança o amb
l’aparició de la tecnologia, els jocs varen patir un fort canvi.
Una altra qüestió a tenir en compte que potser haja facilitat aquest canvi,
radica en el fet que el carrer abans no era un lloc “perillós”, (de fet, els
meus pares hem conten que abans les portes de les cases sempre es quedaven
obertes o amb la clau al pany) i ara, amb els casos de segrestos, la gran
quantitat de cotxes que circulen pels nostres carrers, l’aparició de casals per
a la joventut... ha provocat que el carrer quede totalment nul per a la pràctica
dels jocs tradicionals i que els pares tinguen una certa por que els seus fills
estiguen al carrer, per tant, la practica dels jocs d’abans al carrer va
perdent-se.
En relació amb la pregunta sobre la pilota valenciana, he de dir, que,
personalment, no crec que el problema siga que el joc de pilota es faça avorrit
amb el pas del temps, o que hajha d’adaptar-se als temps moderns. Crec que,
desgraciadament, la pilota ha perdut eixa afluència que abans tenia degut a la
irrupció d’altres esports, i si aquestos esports reben l’ajuda de la tecnologia
i en l’apartat dels esports a les notícies únicament es parla d’ells, doncs és
complicat que els joves coneguen el joc de la pilota. Una altra raó potser de
caràcter capitalista, doncs la pilota no deixa tants diners com el futbol, per
això, pense que el futbol no és un esport, sino un negoci. També trobem que, quant a instal·lacions, tots els pobles de la
Comunitat Valenciana tenen un, dos o tres camps de futbol, en canvi, veure
trinquets ja es més complicat.
La pilota valenciana és un joc diferent a tots, on la igualtat entre dos
equips sempre estarà present, no com altres esports, també, rarament trobem discussions
entre jugadors i jutges, bàsicament, per que la pilota és un esport de
cavallers i, on el ser just amb allò que ha passat és un senyal de respecte i
admiració cap a un jugador, rarament veurem dos pilotaris pegar-se o insultar-se
en plena partida, en altres esports aquestes actituds són diàries, és per
aquestes raons, que la pilota no hauria de perdre eixes senyes d’identitat o la
seua idiosincràsia tan característica i per tant no hauria d’adoptar, per a
res, la forma dels esports moderns.
Finalment, i per acabar amb aquesta tasca, comentar que la pilota ha sigut,
l’esport per excel·lència al nostre territori en algun temps, per tant, pense
que és possible tornar a eixa situació, coste el que coste i amb l’ajuda d’institucions
com els centres educatius, aquest repte seria, sens dubte, possible.
Comentarios
Publicar un comentario